Jardins i brollador del Pg. de Santa Madrona

Estos interesantes jardines están situados delante de la Font del Gat (Jardins Laribal), en el Parc de Montjuïc. Destaca la vegetación, la abundante agua de sus fuentes ornamentales y la escultura “La Marinada” del año 1927 realizada en bronce, obra del pintor y escultor Antoni Alsina i Amils (Tàrrega, 1864 – Barcelona, 1948). La Marinada, originalmente estuvo emplazada en la Plaza de Catalunya recién salida de la fundición en Olot por Esteve Barneri, pero la obra fue trasladada por Gabriel Bechini en el año 1929 al emplazamiento actual.

Jardins i brollador del Pg. de Santa Madrona (Montjuic) – Barcelona

Homenaje a Picasso

El Homenatge a Picasso está situado en el paseo Picasso, justo delante del Museu de Zoologia y el Umbracle, es una obra de Antoni Tàpies i Puig del año 1981 y se aparta del concepto de escultura tradicional urbana. Compuesta de un cubo de vidrio por el que resbala agua por sus paredes exteriores todo ello sentado en un pequeño estanque de agua, en su interior aloja un conjunto de muebles modernistas de la época en que Picasso vivió en la ciudad de Barcelona.

 Homenaje a Picasso – Passeig Picasso – Barcelona

Els mistos (Las cerillas)

La espectacular escultura de las Cerillas (Mistos en catalán) es obra del escultor sueco Claes Oldenburg y su esposa también artista Coosje van Bruggen. La obra de Claes Oldenburg destaca por ser pionero del Pop Art, sus obras ejemplifican reproducciones a gran escala de objetos cotidianos que engalanan espacios públicos por todo el mundo.

La escultura de las Cerillas fue encargada por el gobierno de la ciudad y se inauguro en el año 1992 con motivo de las olimpiadas de Barcelona, esta situada frente al Pabellón de la República, en el Vall d´hebron, lugar que sirvió de residencia olímpica, mas tarde las mismas viviendas formarían parte del barrio.

La colosal obra presenta unos colores muy llamativos, repartida en una gran área presenta cerillas de gran tamaño y formas, unas están caídas, dobladas, encendidas o consumidas, sin duda estos “mistos gigantes de22 metros” no pasan desapercibidos.

Av. Cardenal Vidal i Barraquer / Pare Mariana – Barcelona

L’Empordà. Oda nova a Barcelona

Esta bonita escultura “L’Empordà. Oda nova a Barcelona” esta emplazada en el centro de uno de los parterres en los Jardinets de Gràcia, estos jardines están en la confluencia de la Avda. Diagonal y Passeig de Gràcia. La escultura esta construida en mármol, es de estilo novecentista obra de Ernest Maragall i Noble. Fue creada en el año 1961 en conmemoración del centenario del poeta Joan Maragall.

La obra representa a dos mujeres, una desnuda y otra con una finísima ropa. Por este motivo en aquellos años algunas autoridades se escandalizaron, y la obra Ernest Maragall hijo del poeta, fue confinada a un rincón del parque de Cervantes. En el año 1985 el alcalde y sobrino del escultor Pasqual Maragall, retornó la escultura a su lugar original.

Maragall, “Oda nova a Barcelona”

-On te’n vas, Barcelona, esperit català
que has vençut la carena i has saltat ja la tanca
i te’n vas dret enfora amb tes cases disperses,
lo mateix que embriagada de tan gran llibertat?
-Veig allà el Pirineu amb ses neus somrosades,
i al davant Catalunya tota estesa als seus peus,
i me’n vaig… És l’amor qui m’empeny cap enfora,
i me’n vaig delirant amb els braços oberts.
-Oh! detura’t un punt! Mira el mar, Barcelona,
com té faixa de blau fins al baix horitzó,
els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,
que se’n van plens de sol vorejant la blavor.
I tu fuges del mar?…
                          -Vinc del mar i l’estimo,
i he pujat aquí dalt per mirar-lo millor,
i me’n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços
perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.
-Altra mar veus enllà, encrespada i immòbil,
de les serres que riuen al sol dolçament:
per copsar tanta terra i tanta mar, Barcelona,
ja et caldrà un pit ben gran, amb uns braços ben ferms.
-Com més terra i més mar, i més pobles obiro,
a mesura d’amor el meu pit s’engrandeix,
i me sento una força que abans no tenia,
i sóc tan tota una altra que fins jo em desconec.
­-Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona,
que ja et cal esser una altra per ésser la que deus;
perquè ets alta i airosa i fas molta planta,
però bé et falta encara molt més del que tens.
Ets covarda, i crudel i grollera,
Barcelona, però ets riallera
perquè tens un bell cel al damunt;
vanitosa arrauxada i traçuda:
ets una menestrala pervinguda
que ho fa tot per punt.
Alces molts gallarets i penons i oriflames,
molts llorers, moltes palmes,
banderes a l’aire i domassos al sol,
i remous a grans crits tes espesses gentades,
per qualsevulga cosa acorruades
entorn de qualsevol.
Mes, passada l’estona i el dia i la rauxa
i el vent de disbauxa, de tot te desdius;
i abandones la vida i la glòria i l’empresa
i despulles el gran de grandesa.
I encara te’n rius.
Te presums i engavanyes alhora
amb manto de monja i vestit de senyora
i vel de la musa i floc relluent;
pro mudes de pressa, i amb gran gosadia
la musa i la nimfa i la dama i la pia
s’arrenca el postís i la veu disfressada,
i surt la marmanyera endiablada
que empaita la monja i li crema el convent…
I després el refàs més potent!
Esclata la mort de tes vies rialleres
en l’aire suau:
esclata impensada, i segura i traïdora
com altra riallada escarnidora…
Riallades de sang!
El fang dels teus carrers, oh Barcelona!
és pastat amb sang.
I tens dreta en la mar la muntanya, ai! que venja
amb son castell al cim, i amb la revenja
mes ai! en el flanc!
Tens aquesta rambla que és una hermosura…
i tens la dolçura dels teus arravals,
on tan prop de tes vies sonores
i al mig de les boires del fum i ses marques
camps de blat en la pau dels patriarques
maduren lentament els fruits anyals.
I allí, a quatre passes, febrosa de sobres,
més ampla que l’altra, la Rambla dels pobres
tremola en la fosca ses llums infernals.
Pro ni el baf ni la pols de tos llots i desferres,
ni el pals i filferres
que t’armen a sobre la gran teranyina,
ni el fumar de tes mil xemeneies.
ni el flam de les teies
que mou la discòrdia i abranden l’incendi
són bastants a posar vilipendi
an aquest cel que tens tan dolç i blau
que tot s’ho empassa i resol i canvia,
i ho torna en oblit i consol i alegria:
mil cops la perdesses,
mil cops més tornaria a tu la pau.
A la part de Llevant, místic exemple,
com una flor gegant floreix un temple
meravellat d’haver nascut aquí.
entremig d’una gent tan sorruda i dolenta
que se’n riu i flastoma i es baralla i s’esventa
contra tot lo humà i lo diví.
Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,
el temple (tant se val!) s’alça i prospera
esperant uns fidels que han de venir.
Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:
és com un mal donat, de tu s’exhala:
que ets vana i coquina i traïdora i grollera,
que ens fa abaixa el rostre
Barcelona! i amb tos pecats, nostra! nostra!
Barcelona nostra! la gran encisera!

Jardinets de Gràcia – Avda Diagonal/Passeig de Gràcia – Barcelona

Cel caigut, obra de Beverly Pepper

Parque de la Estació del Nord podemos ver la escultura de Beverly Peppers con el nombre de Cel caigut, es una obra de tendencia land-art (arte-tierra) traslada el trabajo artístico a los espacios naturales para que éstos se conviertan en su soporte. En esta escultura podemos observar un claro homenaje a Gaudí y sus técnicas con mosaicos entre la hierba que simbolizan el cielo y el mar.

C/ Almogàvers, 27-61 – Barcelona